L'educació i
l'entorn ens ha ensinistrat a tots per a que les nostres metes siguen el guany
personal i la seguretat, tanmateix per a que lluitem en benefici propi. Per
molt que ho dissimulem amb eufemismes, se'ns ha educat per a que exercim una
diversitat de professions enquadrades en el marc d'un sistema les bases jerarquitzades
del qual són l'explotació, l'ambició i la por que aquesta genera. Semblant
ensinistrament clarament ha de ser font de confusió i infelicitat per a cada un
de nosaltres i per al món. L'educació no consisteix en ensinistrar la ment.
L'ensinistrament ens fa persones eficients, però no sers humans complets. Per
això, per a esbrinar en què consisteix la verdadera educació, deguem examinar
el significat de la vida en el seu tot.
Dintre d’aquets tot immens tractaré, el tema de la diversitat cultural, si importarem el valor
equilibrant de la biodiversitat natural a la cultura, comprovaríem que la idea
de diversitat cultural està relacionada amb l’ equitat i la democràcia, mentre
que la simplificació de diversitat tendeix a vincular-se amb models totalitaris
i repressors. En la versió estètica-sociològica, els totalitarismes es
caracteritzen per la supressió de la identitat individual, l’èmfasi en la
uniformitat (roba, gestos, arquitectura, comportaments, objectius, educació).
Quan parlem de
totalitarismes i del pensament únic, no sols hem de pensar amb models polítics
o ideològics, sinó també amb models i sistemes culturals hegemònics, com la
hipertrofia del món digital en deteriori
de l’experiència física i més en la branca artística, on en els últims
temps es pretén, per exemple, substituir l’experiència de visitar un museu,
observar el quadre, poder sentir el que aquest transmet, l’olor, els colors,
per percebre qualsevol obra artística per la finestra de l’ordinador.
Per a continuar,
aquests totalitarisme ensinistra la nostra mirada, ens dicta el que veiem. Tornat
a fer una comparativa amb la naturalesa al igual que amb la mirada habitualment
no percebem els milers de micropaisatjes que ens mostra la vegetació espontània
entre el cement de la ciutat, i sols
apareix si ho busquem amb un altra mirada més amplia o canviem el punt de
vista, la nostra cultura te igualment una jerarquia en quan a el que és digne
de ser mirat i representat, en contra allò que tendeix a la invisibilitat. En
el fons no és més que una variant de la tensió entre el centre de la ciutat i
la perifèria: el que una cultura considera important, el que marca el curriculum, el centre, serà ensenyat, respectat
i representat i el que no passarà desapercebut o inclús conscientment sens ocultarà.
A les aules molts professors utilitzen
el llibre de text per a no sortir-se’n dels límits marcats. Però el llibre de
text és un element superficial, sols aporta al docent la seguretat d’estar fent
el que li han imposat, li han dictat unes pautes i proposat uns continguts
molts distants del que realment cobreix les necessitats dels alumnes.
Tal volta, esta fora
una de les conseqüències per les quals volen que l’Educació Plàstica i Visual en
la nova reforma educativa es transforma en optativa, perquè és una assignatura
que dona lloc a treballar sobre tot allò que tendeix a ser invisible, ignorat o
marginat. Amb l’art podem ampliar la mirada per damunt del comú, precisament
per a percebre més i amb major intensitat, crear amb sentiments, la
diversificació del punt de vista i l’apropament
al que aparentment és invisible per a convertir-lo en alguna cosa digna de ser observada.
Aquest factor implica recuperar el domini de la nostra mirada una senda que als
nostres governadors els manté intranquils. Per tant, com si una banda negra ens
taparà els ulls, ells dirigeixen la llibertat, no ens deixen indagar en el que
nosaltres volem i molt menys crear.
No obstant, puc
citar varis exemples que en les ultimes dècades han generat discursos artístics
i per tant han suscitat interès en l’art i l’ètica contemporània, com la
reivindicació de les minories ètniques, la marginació de determinades malalties
com el VHI-SIDA, els discursos de gènere, la reivindicació animalista, la
visibilitat dels malalts terminals i el dret a decidir la pròpia mort. Tot açò
son realitats que necessiten una major visibilitat cultural i creen empatia.
En conclusió,
vivim en un societat totalitària on les assignatures artístiques estan en
perill d’extinció i ens eduquem amb professors que es caracteritzen per la seua
autoria imposada, i els quals destinen el seu esforç a la intenció de voler,
coste el que coste, que es complisquen tots els objectius establerts, encara
que siga baix del preu de que ningú aprenga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario