MODEL DIDÀCTIC CONSTRICTIU O APROXIMATIU

MODEL DIDÀCTIC CONSTRICTIU O APROXIMATIU

Maria Coves López

En aquest article tractaré el model didàctic constructiu el qual esta recolçat per diverses teories psicològiques on els gestors principals són Piaget, Ausubel, Bruner i Vigostky però com diu R.Matthews "el constuctivisme és com una casa que conté moltes habitacions" per la qual cosa trobem molts punts de vista i formes diferents d'afrontar el constructivisme. Centrant-me en el model didàctic constrictiu o aproximatiu diré que aprendre és construir, interpretar, comprovar, és a dir, aprendre com aprendre, és un element que sempre tindrà valor, ara, en el passat i en el futur perquè dessarrotlla la capacitat d'autoconstrucció de l'autoconsciència.

La docència és autentica quan no hi ha lloc en ella per a l'autoritarisme ni per a la individualitat egocèntrica, només hi ha lloc per a l'exercici conscient i responsable d'una didàctica constructiva. A estes altures del curs que ja hem vist diferents models didàctics i metodologies tinc la sensació que ensenyar és més difícil que aprendre, la tasca fonamental del professor és despertar la curiositat de l'alumne cap a l'aprenentatge, que el alumne tinga la llibertat d'analitzar, qüestionar i debatre tota la informació que el professor li comunique perquè puga generar el seu propi cos de coneixements.

Però no tots els alumnes són iguals, en l'aula ens trobem pluralitat . Per tant, cada alumne ha d'explotar al màxim les seues potencialitats innates, recalque la importància del determinant cada com un reconeixement del valor diversitat. En la didàctica constructiva l'aprenentatge es realitza com una orientació cognitiva, on el punt de partida és el procés d'aprenentatge de cada alumne que parteix de les seues habilitats, de les estratègies que domina i dels models conductuals que posseïx.

Un altre factor que m'agradaria tractar és l'error vist des del punt de vista constructiu, este no és reflexe d'ignorància. Quan un alumne comet un error ens esta dient "aço no se fer-ho" i alehores ens esta indicant el que necessita aprendre. Segurament hem viscut infinitud de moments on un professor ens ha formulat una pregunta en general i ningú a alçat la mà per a contestar-li, quan segurament tots en el nostre cap tindríem una resposta que donar però no ens atrevim a dir-la per si no és correcta. Açò és perquè des de xicotets no ens han reforçat la idea de que equivocar-se és igual de positiu que encertar. Una resposta incorrecta no ha de ser castigada sinó que hi ha que corregir-la per a aprendre. Per això el model didàctic constructiu també defén la idea de deixar que els alumnes continuen equivocant-se perquè ells mateixos s'autocorregisquen i sàpien trobar les resposta.

Totalment oposat seria el model didàctic passiu on el professor vomita el temari de cada dia i l'alumne sent sorolls mentres pensa en altres coses. Recorde les paraules d'un professor meu que abans de començar les classes ens deia "boca tancada, braços creuats, orelles obertes i ulls oberts" eixe era el seu ritual, anul·lar la nostra capacitat per a raonar, qüestionar, emocionar-nos, deduir, reflexionar. En canvi en el model constructiu el professor actua com a guia i implica que l'alumne tinga flexibilitat de pensament, flexibilitat d'imaginació i flexibilitat d'acció, esta ultima per que comporta a què l'alumne s'active, ja que el pensament no té fronteres, es construïx, desconstruïx i reconstruïx i esta en un continu procés de modificació. Aleshores fer que l'alumne no sols comprenga i aprenga sinó que a més mobilitze el que ja té aprés pot ser complicat, per que també depén de la posició de comoditat que este tinga.

Actualment el problema que es plantegen els educadors és desemvolupar un enfocament de l'ensenyança que els permeta guiar jóvens creatius i motivats, a partir d'ensenyar-los a pensar i qüestionar-se les coses. Encara que tinguem una educació amb una qualitat qüestionable, pense que al final el professor és el que fa classe i pot fer el que vullga, per a ensenyar no n'hi ha prou amb saber l'assignatura no és prou amb què el professor sàpia dominar la seua disciplina sinó que ha d'estar format com a docent i saber perfectament com estimular l'alumne perquè vullga aprendre com aprendre.

Com a conclusió, no hi ha que quedar-se amb els coneixements tradicionals, sinó anar més enllà, fer alumnes crítics i nosaltres actuar com a mediadors entre els seus coneixements previs i el seu procés d'aprenentatge. Per tant, el model didàctic constructiu em pareix interessant ja que engloba tant el cognoscitiu com l'afectiu i el procedimental.